dilluns, 9 de desembre de 2013

CONQUERIDORS DE L'INUTIL


Ja fa més de dos mesos des de l'ultima cursa, fa molt en què les molèsties en el tendó d'Aquil·les es van tornar dolor, i massa en què el dolor va passar a ser incapacitant, fins i tot per caminar amb normalitat. Per sort he après a parar (encara que tard) i a tenir paciència i cura per recuperar-me. Ara començo a veure el llum i ja sóc capaç de córrer un hora sense dolor.

Tot va començar durant l'estiu però la força i la il·lusió per fer "Cavalls del Vent" van fer passar tots els avisos del meu cos per alt. Una vegada finalitzada la cursa em sentia invencible, fort, inexpugnable, tot un heroi.... fins que passats uns dies, al matí ja no podia caminar amb normalitat i el dolor era continuo durant tota la jornada. Una setmana de repòs vaig pensar però ... res, dues setmanes i .... res. En aquest punt va ser quan em vaig dir" Jordi, aquest cop necessites ajuda".

Em vaig posar en contacte amb la Gisela i l'Oscar, els professionals de FICAB que em van posar el cos a punt, em van donar deures per fer i a començar a córrer des de zero. L'objectiu guanyar flexibilitat, força i molt més equilibri, amb la fi de ser més eficient alhora d'afrontar els esforços de les ultres.

Sembla que el fi està a prop i que la planificació i reptes de la temporada que ve poden anar veient la llum, i materialitzant-se en altre lloc que no sigui el meu cap. De tot cal pendre una lliçó, aquesta pot ser que el meu cos comença a patir i a recuperar-se més lentament que fa uns anys, 42 anys no limiten alhora de fer ultres i maratons, però implica una planificació més acurada dels reptes i els temps d'entrenament i recuperació.

Crec que a poc a poc m' apropo al moment que citava Lionel Terray a Conqueridors de l'inútil :

"Pel que fa a mi, personalment, hauré de baixar els graus de l'escala. Les meves forces i la meva valentia ja no deixaran de disminuir. Molt aviat els Alps es convertiran per a mi en uns pics molt més terribles del que van ser en la meva joventut.
Si en realitat no hi ha cap roca, cap serac, cap esquerda que m'estigui esperant en algun lloc del món per aturar la meva carrera, arribarà el dia en què, vell i cansat, trobaré la pau entre els animals i les flors. El cercle quedarà tancat, i per fi seré el simple pastor que enyorava ser en els meus somnis de nen."

dimecres, 25 de setembre de 2013

CAVALLS DEL VENT 2013



Dissabte a les 7:00 del matí, després d'omplir-me d'energia positiva en veure tanta gent a Bagà i la cuidada escenografia de l'organització amb la música de l'últim mohicà de fons, comença el meu segon intent de ser finisher a Cavalls del Vent. El recorregut es divideix en un seguit de trams amb més o menys complexitat però que tots plegats fan que qualsevol error el paguis car. Un total de 100Km i 6668m d+ em separen de l'arribada.




Bagà -Refugi del Rebost i Niu de l’Áliga

És un tram exigent de 1800 D+ en uns 14,5 km, només sortir tinc la consigna molt clara, anar tranquil i només córrer en plans i baixades. La temperatura és fresqueta i vaig una miqueta abrigat, tot va Ok la pujada la faig sense pausa i no trobo aglomeracions ni taps, encara que anem tots en fila índia.


Serra del Cadi



diumenge, 15 de setembre de 2013

BURRIAC ATAC 2013



 


   
Setembre, vespre, un temps agradable i ja estic una vegada mes, i ja són 6, a la sortida d'una nova edició de la Burriac Atac. Sempre dic que és la ultima però la veritat és que enganxa, tot i ser una cursa nocturna, molt tècnica i d'una dificultat notable, sempre trobo un motiu per tornar. Aquest any és part de la preparació de la Cavalls del Vent.






Com sempre impacient a la sortida. Aquest cop el meu company de curses, en LLuis no ha pogut venir. L’ambient és impressionant i l'organització ratllant el 10.

Comprovo el frontal, poso el garmin a punt, pensó en els meus i sortida!!! Aquest cop he sortit de la part de darrere del grup, però tinc 3 Km abans de la primera pujada forta. Em poso un bon ritme i vaig guanyant posicions. Quan comença la pujada cap al Camí de Cabrera, vec que les cames responen i pujo corrent les primeres rampes, on la majoria ja han de caminar. Després de travessant cap a Cabrera hi ha un tros pla per recuperar una mica, però de seguida entrem al bosc i comença la pujada al Turó de l’Infern. Aquí tot es posa fort i la pujada requereix molta força, pujo el pas però encara així vaig molt sobrat. Un cop dalt del Turó de l’Infern comença la primera baixada important, em prenc un gel i m'adono de què el frontal no il·lumina tot el que tindria, alguna cosa no va del tot bé, així que redueixo la velocitat i comença la tònica del que passarà durant tota la resta de cursa, avançar a les pujades i ser avançat a les baixades. No vull arriscar a tenir cap accident i redueixo el ritme a les zones tècniques de baixada.